El 2025, l'Uxía Larrosa (La Corunya, 1993) va guanyar la menció al talent jove del Premi Finestres de Còmic en català 2025 amb una història sensible i traços delicats sobre la identitat dintre d'un món rutinari. Aquesta història és la que després esdevingué La separació. En l'entrevista coneixem una mica més a l'autora i aprofundim en el seu procés de creació.

La separació explica la història d’una dona, la Carme, que un bon dia perd la seva ombra. Com se’t va ocórrer l’argument per aquest llibre?

Se'm va ocórrer l’any de la Covid, estava fent una feina molt repetitiva a una empresa de disseny i sentia que tots els dies eren iguals. És un còmic que té molt a veure amb la meva experiència amb la feina d’oficina i el fet de passar moltes hores davant l’ordinador.

Els diàlegs, els silencis, el dibuix, el color, la composició de pàgina… tots aquests elements conflueixen en una narrativa molt lírica. Potser una història tan profunda com la de la Carme no es podia explicar d’una altra manera, però també estem davant d’un estil narratiu molt personal. Molta gent triga anys a desenvolupar un estil personal. Sents que tu ja has trobat una veu pròpia per explicar les coses?

És possible… Hi ha elements que ja havia utilitzat anteriorment i que sé que es mantindran, com els esquemes modulars de vinyetes quadrades i rectangulars o el ritme pausat del text. Tinc una manera molt concreta d’intercalar text i dibuix, això em surt de manera espontània i no sabria fer-ho d’una altra manera.

Després, pel que fa al dibuix, no estic tan segura… M’ha agradat molt dibuixar a llapis i treballar amb aquesta paleta cromàtica, però depenent del contingut del còmic i del tema que vull tractar normalment canvio la tècnica. A la següent obra que faci hi haurà un ús diferent del color i tot tindrà un aspecte més arrelat a la realitat i no tan oníric.

És el teu primer còmic llarg en solitari i l’has treballat moltíssim durant molt de temps. Quin ha estat el repte més gran que t’ha plantejat La separació?

Crec que el més difícil de fer un còmic llarg és mantenir un ritme constant de treball durant tant de temps. En el meu cas he hagut de fer un esforç per tal d’arribar a la data d’entrega, la qual cosa m’ha mantingut motivada i en tensió, però també ha estat dura física i emocionalment.

«Difuminar el contorn és alliberador», diu l’Emma Ríos a la contracoberta del còmic. Al començament, a la Carme, aquest alliberament la trasbalsa. Diries que el teu còmic també parla de la por d’alliberar-se? Què imposa més, alliberar-se o acceptar-se?

Entenc que pot donar peu a aquesta interpretació, però des del meu punt de vista la Carme no s’allibera exactament… I tampoc diria que s’accepta. Més aviat descobreix que no sap viure d’una altra manera tot i que hi ha una part seva que és immensament infeliç amb les decisions vitals que ha anat prenent. Encara que arribem a ser conscients que no estem bé dins una determinada situació no sempre tenim força per canviar-la i no ens queda més opció que romandre i trobar-ne els aspectes positius que ens permeten resistir el dia a dia. Vull creure que actuem d’aquesta manera per acumular força abans de lluitar pel canvi, però això no és el que estic explicant a La separació… Hi ha més molta més impotència que superació al meu relat.

Després de llegir La separació, hem pensat que potser nosaltres un dia també vam perdre l’ombra, sense adonar-nos-en. Diries que el que li passa a la protagonista del còmic és un mal dels nostres temps o una etapa vital que tard o d’hora tothom viu?

La pèrdua d'ombra de la Carme té a veure amb un malestar d'origen indeterminat i una mica misteriós. Ella ha fet els deures: té parella, feina estable, vida social, fa esport… Porta una existència tranquil·la a un context del Primer Món. Tot i això, no es troba bé dins la seva pròpia pell. Crec que les ganes de fugir i de ser una persona diferent, tal com estan plantejades al meu còmic -des de l'absència d'un conflicte concret- són fins a cert punt universals. Quan hem fet un camí o ens hem deixat emportar fins a un lloc on creiem que volíem estar i descobrim que no ens satisfà pot resultar molt frustrant i fins i tot derivar en problemes de salut mental com la depressió o l’ansietat. Altres vegades simplement ens acostumem, ens avorrim, perdem les ganes… Crec que l'avorriment i la falta de desig poden arribar a destruir l'esperit de la mateixa manera que una malaltia greu pot arribar a destruir el cos.

Per acabar, hi ha alguna pàgina o vinyeta concreta d’aquest còmic que t’hagi marcat especialment?

M’agrada molt l’escena del cuc. Em va portar hores fer tots els detalls de la terra al voltant, però és una feina repetitiva que em resulta relaxant. A més, vaig gaudir especialment dibuixant el passatge que ve després i que relata el viatge de l’ombra.

Quan vaig escriure el primer guió, volia que l’ombra voltés pel món, que viatgés lluny, que visqués tota mena de realitats, però a un determinat moment em vaig adonar que no calia que sortís de la ciutat per entendre el que representava viure separada del seu cos. Descobrir això va ser una revelació i de cop van aparèixer al meu cap totes aquestes transicions de la terra al cel i del cel al mar que constitueixen el cor del relat.

Si vols saber més informació sobre el còmic pots llegir-la en aquest enllaç.