Els autors Ricard Martín i Toni Benages no es coneixien abans de començar a treballar junts, però d'ençà que l'Octavi Botana -editor de Finestres Còmic- els va presentar, es van entendre la mar de bé. En aquesta entrevista palpem la seva sintonia i ens expliquen com ha sigut treballar en un còmic tan arrelat al seu territori i a la seva joventut.

Com va sorgir la història del còmic? El germen, el detonant.

RICARD: Jo tenia un parell de contes de terror tirant a llargs ubicats a l’Alt Empordà: Avecrem, amb una ambientació més urbana, però de ciutat petita, i L’Hereu Escampa, més horror-folk, rural (que es va acabar publicant a la revista d’art i narrativa Branca). Havia començat a escriure a les acaballes de la pandèmia. No tenia cap mena de pretensió, només volia veure si, després de tants anys fent de periodista, jo era capaç de trenar una mica de ficció terrorífica convincent. Van caure en mans de l’Octavi Botana, l’editor de Finestres, que va considerar que seria un experiment interessant ajuntar aquest material amb l’art d’en Toni Benages, a veure què en sortia. Em va semblar una idea magnífica: per descomptat, jo ja havia llegit Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols, que en Toni havia fet amb el meu paisà figuerenc Sebastià Roig. Vaig anar amb en Toni a fer unes birres a l’Absenta del Raval i després al concert del Kid Congo Powers al Sidecar. Diria que ens vam entendre a la primera. Terror, còmics i rock and roll, interessos en comú.

Com n’és d’important la geografia en aquesta història? Seria l’Empordà un personatge més de la trama?

RICARD: Absolutament. La psicogeografia de l’Empordà i allò que he viscut o imaginat és rere cada frase escrita i vinyeta descrita a en Toni. Dels blocs grisos de protecció oficial franquista de Figueres a les platges de Cadaqués, o els cementiris dels pobles de l’Empordà interior i agrest. He intentat explicar aquestes coses com si fos la veu en off d’aquest altre Empordà.

Quina relació teniu els dos autors amb l’Empordà?

RICARD: Home, la meva relació és òbvia: soc de Figueres i la meva difunta mare és de Palau-saverdera. Dels 0 als 18 anys vaig viure a Figueres i vaig marxar a Barcelona a estudiar. De jove, l’Empordà em semblava un lloc vulgar i avorrit, només volia fotre el camp i estar en llocs foscos i sòrdids, com els bars que surten al còmic. Amb el pas dels anys, i la meva conversió pixapina inevitable, he caigut en el xovinisme de “soc de la terra més bonica del món”. Ara bé, quan hi torno, el pas del temps ha fet que certs escenaris em semblin enigmàtics i suggeridors. El meu antic parvulari, abandonat i enrunat entre camins de terra, on van trobar un cadàver momificat no fa massa, el pont del castell, sense barana, per on ens jugàvem la vida a canvi d’unes birres, l’Espanyol, la preciosa cafeteria modernista que fa anys que és tancada i on vaig aprendre la socialització adolescent… I, per descomptat el Bar El Punki de la plaça del Sol o la infame disco Zodiacs, escenaris de nits de farra molt bèsties. Tots són llocs que no surten a Google i volia recuperar aquests petits misteris i reexplicar-me’ls.

TONI: Vaig passar part de la meva infància i adolescència anant a Tossa de Mar on els meus pares tenien una casa llogada, molts estius i caps de setmana d’hivern. De més grandet també vaig córrer una bona temporada per Palafrugell i Calella. A part tinc una relació molt directe amb Figueres, ja que treballo des de fa temps amb el guionista Sebastià Roig, que viu allà.

Com ha encarat el Toni aquest guió a diferència dels altres guions que ha adaptat? Treballar amb un periodista que ja tenia tota la història al cap t’ha semblat fàcil? Quin grau d’implicació en la trama has tingut? Com treballaves amb el Ricard?

TONI: Cada guionista treballa diferent. El Ricard m’ha donat molta llibertat a l’hora de compondre les seqüències i la diagramació de pàgines. Ell em passava una seqüència completa amb suggeriments de composició i jo l’adaptava al llenguatge comiquero, normalment estirant l’escena per donar-li el ritme i el to que creia que eren necessaris. En la trama no m’he posat massa a part del final on sí que vaig intervenir: ni més ni menys que en les dues últimes vinyetes.

RICARD: Jo he seguit el rigorós guió tècnic i pensat cada vinyeta com a un enquadrament de cinema, perquè no en sé més, i necessitava una crossa. En Toni ha convertit escenes impossibles de dibuixar i delirants meves en delicioses splash pages de psicodèlia, alhora que ha dotat d’humanitat i profunditat els personatges.

Treballant amb en Toni he après com funciona a la pràctica la màgia combinatòria d’imatge i paraula del còmic, a rebaixar la meva immensa tabarra d’ajuntador de lletres professional i a deixar que les imatges abracin el text i es complementin. I a intentar posar petits cliffhangers a les pàgines imparells perquè el lector giri full.

El tractament del color respon a algun tipus d’homenatge als anys vuitanta (Cimoc, El Víbora, etc.), però també beu dels anys cinquanta (Tales from the Crypt, etc.). Què podeu explicar-nos al respecte?

TONI: Cada projecte l’encaro tècnicament diferent segons el que crec que són les necessitats de la història i per no avorrir-me amb la meva feina. Intento no tancar-me i cercar reptes formals diferents. El tema del color el vaig tenir molt clar des del començament i crec que és més deutor dels còmics d'EC dels anys cinquanta que de les revistes de còmics dels vuitanta. He gaudit molt amb la feina, sobretot en els interiors dels bars i discos de tercera divisió i, per descomptat, amb l’eufòria lisèrgica. Diuen que totes les primeres històries surten —en un percentatge més o menys elevat— d’experiències reals dels seus autors.

Quin grau del Ricard Martín hi ha en el Marc de L’Altre Empordà?

RICARD: Ehem… ostres, diria que entre un 70 i 90 per cent. Hi ha moltes coses concretes que van ocórrer de veritat i vaig veure i viure de primera mà (les nits de disbauxa un xic vandàlica al Punki o amb l’Esplai, els iaios veient porno al bar de damunt del concert de Sangtraït, el xoc amb la policia…) i la boira de l’angoixa i l’apatia adolescent que ho envoltava tot aleshores.

Vull recalcar que el còmic s’obre i es tanca amb dues notícies de successos satànics a l’Empordà que es van publicar en premsa el 1991 i el 2024. Molt fort, no? Òbviament, no vaig llogar un bruixot per fer vudú amb un nino, però sí que tenia un llibre de màgia pràctica (que era una merda i només vaig obrir dos cops, perquè tot eren rituals de Wicca benintencionats d’aquests de túniques i solsticis, jo el que volia era invocar alguna entitat i canviar la realitat amb la meva voluntat, je, je). Anys després, llegint llibres seriosos d’antropologia i història de la màgia, vaig caure en el fet que tot el wiccanisme era una pseudoreligió que s’havien inventat uns pre-hippies després de la Primera Guerra Mundial.

La pregunta inevitable avui dia: si algú s’animés a fer una adaptació audiovisual, quin càsting teniu el cap?

TONI: Només tinc clar que m’encantaria que l’Eduard Fernández fes el paper del professor Sator, encara que ben mirat també podria fer-ho el Sebastià d’Arbó. També molaria una adaptació de dibuixos animats en tècnica tradicional, una barreja de Scooby-Doo i la pel·lícula Heavy Metal.

RICARD: Buf. Potser fent de Marc, l’Aaron Taylor-Johnson de Kick Ass, de quan feia de friqui dels còmics, però l’haurien de pintar de lleig. De Berta, la Fairuza Balk de 1996 amb els cabells rossos i arrissats, si tal cosa pot ser concebible. I de Sator, el bruixot triler, el Càssen de De Professió API.